Històries

Innòcencia. En el món industrialitzat capitalista, ser innocent és una mala qualitat de la persona. Et fa ser vulnerable davant el món, un món que et menja i engoleix si no t'espaviles aviat. És un món que, de seguida que pot, et fa xocar contra el mur de la realitat. Poques persones s'en recuperen amb seny. D'aquí que hi hagi tanta violència i irracionalitat. Quan entreno als nens, no puc evitar deixar anar expresions com ara: Que en són, d'innocents! a aquests se'ls menjaran al institut! I he dirigit molts esforços en intenar despertar la seva consciència, evitar que xoquessin contra la realitat del món que els envolta. m'equivocava i ells m'han vençut,per sort. Continuen sent innocens, ingènus. Que disfrutin!
Una tribu d'aborígens australians, igual que moltes altres, tenen unes històries sobre la concepció dels nadons, interessants i alhora molt tendres. La majoria estan basades en l'existència de nens esperit, que s'apareixen en somnis al pare. Aquest els hi ha de assenyalar la mare i quan ella passi pel pou dels nens esperit, ella quedarà embarassada.
Crec que és millor que pensar, que els nens venen de París, al bec d'una cigonya. Aquestes històries, sens dubte, revel·len una innocència aquí perduda fa molt de temps. NO dic que per això no siguin inteligents o ens siguin inferiors ni cap altre comentari eurocentric o de caire racista. Ho dic perquè, senzillament, era una història que em va fascinar i em va provocar tot un cúmul de reflexions, entre elles, aquesta. La innocència. Fins fa poc, jo era un jove innocent, molt, massa, tant, que la meva mare em deia tonto. I ara que he despertat, i em trobo davant un món que em vol menjar, em vaig sentir molt sol. Però vaig recordar, que vull lluitar pels meus somnis, que venceré a tots els enemics de la vida i arribar allà on vull amb la persona que m'està acompanyant en aquest viatge. Poc a poc, sense presses, exploraré la vida, i lluitaré, no em rendiré mai de la vida. Això és el que volen, però no els hi donaré. I per cert, encara conservo, una part, petita, d'innocència. Crec que tothom l'ha de buscar, sempre hem de poder creure, somiar, tenir esperança. No caure en l'espiral de foscor que ells han fet d'aquesta bella terra. NO els HO EM DE PERMETRE! LLUITEU PER LA VIDA QUE SE US HA DONAT! GAUDIU-LA! N o deixeu que guanyin, no deixeu que us robin allò que més bell tenim, la il·lusió, la innocència, l'esperança.

QUIERE DORMIR Y DESPERTAR, QUIERE VOLAR UN DIA MÁS, CONTRA'L VIENTO....warcry....

Partit de Mini Bàsquet

A les 10.30 A.M del dissabte, al petit poble de Celrà, un esdeveniment especial transtorna la vida de 12 petites figures. Es tracta dels 12 que avui jugaran el seu partit de cap de setmana. La seva emoció emplena tot el pavelló. Mentre arriben els entrenadors, ells es dediquen a jugar amb la pilota, competint per veure qui encertarà més triples o qui guayarà un 1 contra 1 improvisat. Però tot acaba quan arriben els entrenadors. Ara és l'hora del silenci i la concentració. Malgrat tot, els entrenadors hauran d'esforçar-s'hi molt per fer entrar en el partit a la canalla. Alinieats a la línia de fons del camp de bàsquet, els 12 petits jugadors esperen, impacients, l'ordre per començar a córrer. No els agrada gens haver de fer aquell estúpid ritual anomenat "Escalfament". Ells preferirien estar tirant a cistella o enfrontant-se en 1 contra 1 o senzillament s'estimarien més córrer al seu aire. Aquesta és la idea original de llibertat, poder córrer sense imperatius de ningú, sense ritme marcat, poder córrer per la vida sense que cap agent alié a ella t'hagués de marcar el ritme. Mes ai! aquesta innocència dura poc i al final, la dura realitat esclafa el somni de llibertat. És llavors quan, per fugir, ens creem un fals sentiment i ens pensem que, per triar el nostre destí, això ens fa ser més lliures. Mentides, tot mentides, el que en sembla una tria a l'atzar o per conveniència de gustos, és en realitat, una tria raonada marcada pel ritme de la vida, que t'exigeix un cert nivell de diner per poder sobreviure. Només uns pocs es desvien del camí, però ja s'encarrega el sistema d'aïllar-nos i de donar-nos una imatge deslluïda.
Així que senten el crit, els petits cossos es posen en moviment. Aviat la descoordinació regna en el camp i els entrenador han de posar ordre, en un vague intent de que vagin tots a l'hora com un equip. Al final comprenen que és impossible i els deixen fer. Potser així han conquerit una petita plaça de llibertat?
Mentre el ritual s'acompleix fil per randa, arriben els jugadors de l'equip rival i, com nosaltres, es preparen per jugar.
Aquí és on entra la segona fase del ritual: Encaixada de mans entre els entrenadors, voleu pilotes? si? dues va be? ara baixem les cistelles, necessiteu res? bon partit!.
Entre sorolls de pilota i xerricar de bambes, l'entrenador, seriós, es mira els seus jugadors des de la vora del camp. L'altre, lluita per imposar ordre i silenci, i de moment guanya. Però ara bé el moment potser més difícil, posar ordre perquè estirin. És el que més odien, dons els obliga a estar-se quiets, i amb això no poden, s'han de moure, tenen anhel de moviment, el seu esperit es jove, no suporta estar-se quiet. Al final, podem estirar.
Amb l'arribada de l'àrbitre, és completa el ritual: encaixa de mans, pito tres minuts? podem començar? si si endavant. Pip! Ràpid fila, entrades per la dreta, no no no ho fas bé salta més! des de mig camp vailet! Ara canvi esquerra! ara tira! ara tirs lliures!
Minut! reunió!
A dures penes, s'imposa el silenci. Els petits jugadors escolten, mig distrets mig concentrats, les instruccions de l'entrenador, que lluita per alçar la veu entre tot el xivarri de pilotes i bambes i gent del públic que escalfa motors per animar.
Finalment el crit de guerra, aquell petit crit que ha de servir de guspira que encengui l'ànim dels 5 que surten a la pista, a donar-ho tot durant 8 minuts, però això és una altre història......

Memoria

Hoy he llegado a casa después del entrenamiento con los xavales cansado, con ganas de una ducha. En casa, por la tele sale una mujer explicando como Llamazares y ZP van a desbloquear la ley de la memoria histórica. Como siempre, esto mueve pasiones. Asi es el pueblo español, pasional. Lo ha sido siempre y siempre lo será. De tanta pasion que desprende, a veces le cuesta pensar. Ello, entre otras causas, llevo a una guerra fraticida, dónde, hermanos contra hermanos, se pelearon por un ideal, cadacual el suyo, defiendiendo un modelo u otro. Todos sabemos quien triumfó y que pasó después. La pregunta es: ¿ En el año en que vivimos, nos podemos permitir vivir en la oscuridad histórica? La respuesta es no. Claramente no. La historia debe saberse. Tenemos derecho a saber. Faena es de los historiadores(me incluyo) de airear la verdad, objetiva, pura y clara. Toda la verdad, sin pertenecer a ningun bando. Tampoco podemos dar la mera descripcion de los hechos y ya esta. No señores. Debemos profundizar y reflexionar sobre que pasó y porque, y debemos procurar que ello se vuelva a repetir. NO se pretende ofender a nadie, ni remover las tumbas de nadie, nada más que se quiere honrar a las victimas, a los caidos, honrar a las familias que sufrieron por culpa de los delirios de grandeza de un loco. Cerrar heridas, saber, aprender y avanzar, dejando el odio y el rencor atras.
MUERA EL FASCISMO! VIVA LA LIBERTAD!!!!!

Salut