Partit de Mini Bàsquet

A les 10.30 A.M del dissabte, al petit poble de Celrà, un esdeveniment especial transtorna la vida de 12 petites figures. Es tracta dels 12 que avui jugaran el seu partit de cap de setmana. La seva emoció emplena tot el pavelló. Mentre arriben els entrenadors, ells es dediquen a jugar amb la pilota, competint per veure qui encertarà més triples o qui guayarà un 1 contra 1 improvisat. Però tot acaba quan arriben els entrenadors. Ara és l'hora del silenci i la concentració. Malgrat tot, els entrenadors hauran d'esforçar-s'hi molt per fer entrar en el partit a la canalla. Alinieats a la línia de fons del camp de bàsquet, els 12 petits jugadors esperen, impacients, l'ordre per començar a córrer. No els agrada gens haver de fer aquell estúpid ritual anomenat "Escalfament". Ells preferirien estar tirant a cistella o enfrontant-se en 1 contra 1 o senzillament s'estimarien més córrer al seu aire. Aquesta és la idea original de llibertat, poder córrer sense imperatius de ningú, sense ritme marcat, poder córrer per la vida sense que cap agent alié a ella t'hagués de marcar el ritme. Mes ai! aquesta innocència dura poc i al final, la dura realitat esclafa el somni de llibertat. És llavors quan, per fugir, ens creem un fals sentiment i ens pensem que, per triar el nostre destí, això ens fa ser més lliures. Mentides, tot mentides, el que en sembla una tria a l'atzar o per conveniència de gustos, és en realitat, una tria raonada marcada pel ritme de la vida, que t'exigeix un cert nivell de diner per poder sobreviure. Només uns pocs es desvien del camí, però ja s'encarrega el sistema d'aïllar-nos i de donar-nos una imatge deslluïda.
Així que senten el crit, els petits cossos es posen en moviment. Aviat la descoordinació regna en el camp i els entrenador han de posar ordre, en un vague intent de que vagin tots a l'hora com un equip. Al final comprenen que és impossible i els deixen fer. Potser així han conquerit una petita plaça de llibertat?
Mentre el ritual s'acompleix fil per randa, arriben els jugadors de l'equip rival i, com nosaltres, es preparen per jugar.
Aquí és on entra la segona fase del ritual: Encaixada de mans entre els entrenadors, voleu pilotes? si? dues va be? ara baixem les cistelles, necessiteu res? bon partit!.
Entre sorolls de pilota i xerricar de bambes, l'entrenador, seriós, es mira els seus jugadors des de la vora del camp. L'altre, lluita per imposar ordre i silenci, i de moment guanya. Però ara bé el moment potser més difícil, posar ordre perquè estirin. És el que més odien, dons els obliga a estar-se quiets, i amb això no poden, s'han de moure, tenen anhel de moviment, el seu esperit es jove, no suporta estar-se quiet. Al final, podem estirar.
Amb l'arribada de l'àrbitre, és completa el ritual: encaixa de mans, pito tres minuts? podem començar? si si endavant. Pip! Ràpid fila, entrades per la dreta, no no no ho fas bé salta més! des de mig camp vailet! Ara canvi esquerra! ara tira! ara tirs lliures!
Minut! reunió!
A dures penes, s'imposa el silenci. Els petits jugadors escolten, mig distrets mig concentrats, les instruccions de l'entrenador, que lluita per alçar la veu entre tot el xivarri de pilotes i bambes i gent del públic que escalfa motors per animar.
Finalment el crit de guerra, aquell petit crit que ha de servir de guspira que encengui l'ànim dels 5 que surten a la pista, a donar-ho tot durant 8 minuts, però això és una altre història......