Amb l'enemic a casa.

Anys enrere, vaig començar la meva croada personal contra la pijeria. De fet, va ser d'ençà que vaig descobir que exiteix un grup de persones que només pensa en comprar-se roba cara i ser del més chic i guay de la muerte. L'existència d'aquestes persones em va torbar de tal forma que vaig decidir rebel·larme. Potser valdria més comentar, a grans trets, els tipus de pijeria que existeixen. Existeix el model base, en el qual s'emirallen la resta de pijos, segons el seu nivell adquisitiu, estatus social o senzillament segons la seva classe i estil. El model primàri és el del pijo que vesteix exclusivament roba de marca que tracta curosament de combinar. Ha d'estar atent a les últimes tendències de la moda per no quedar "passat de moda". El pentinat és també una part important del atretzzo pijo, així com també els adornaments, tals com anells, penjolls etc... La manera de parlar també es un tret característic d'aquesta mena d'individus. Expressions incoherents, adornades d'algun " o sea" " es total" ¿sabes?, " no me ralles" etc.. formen part de l'extens vocabulari, per altre banda especialitzat en marques de moda. Però no només per les paraules els coneixereu, el to de veu és bàsic. És una veu estrident aflautada i repelent que els fa distingibles a quilòmetres de distància. Altres trets característics d'aquesta espècie són: la manera de caminar, de menjar, de fumar, i un llarg etc que no detallaré per no fer més pesat el discurs. Finalment cal dir que aquesta mena de personatges solen ser "famosos" és a dir, cantants, models, etc, gràcies a la tele, el seu model s'ha escampat arreu del mòn.
A partir d'aquest model se'n deriven la resta. Cal dir però que existeixen pijos i pijes. Abans el fenòmen era exclusivament femení, però, quan el mercat es començava a saturar de nenes pijes i les vendes començaven a caure fruit del fenòmen exclusivitat(més endavant explicarem) als creatius de publicitat se'ls va ócorrer que els homes també tenen drets a ser guapos i a estar a la moda i per tant, van començar a sorgir els primers metrosexuals, homes que s'arreclen tal com si fossin dones, a la par que vesteixen també amb marques pijes i tota la pesca. Bé seguim. Tenim doncs descrit el model, anem a veure les derivacions. Existeix aquell tipu de pijo que només ho és de marca, amb la diferència que, el seu nivell adquisitiu generealment limitat el fa treballar molt o bé rebre peles de sons pares per costejar-se tal nivell de luxe i ostentació. Copien del model original moltes coses, però mai seran uns pijos autèntics, doncs no tenen fama.
Darrere seu tenim aquells que, degut a les peles, no tenen prou per comprar-s'ho tot de marca i fan el possible per fingir. Si bé es cert que tenen coses de marca no arriben al nivell dels anteriors. Copien sobretot la manera de parlar dels dos models anteriors. Entre mig tenim diversos models i estils que no m'entretindre a parlar, potser en un altre article.
Si que descriure aquell model que jo tinc ficat a casa en forma de germana. El model de protopijeras. Bé, aquest és el pijo que s'esta desenvolupant. Ja adopta les maneres de fer i de pensar dels pijos però encara conserva algun reducte d'intel·ligència. Ells encara no reconeixen que són pijos, però en veritat, l'esperit pijo està latent, només falta desenvolupar-lo. Hi ha diferents factors que desencadenen el desenvolupament però això són figues d'altres paneres. La meva germana és un cas clar de protopijera. Encara que no pot vestir de marca perquè no te poder adquisitiu suficient, si que cuida, i molt el seu aspecte exterior. procura que tot li combini, es maquilla, gasta perfum, es renta el cabell cada mati perquè a la nit li queda horrible... Es horrible tenir l'enemic a casa. Si no puc suportar els pijos al carrer, com puc aguantar la pija a casa. I lo millor, ella te dret a pensar i a ser pija, però jo no tinc el dret de criticar-la perquè la ofenc. Es clar, les veritats ofenen evidentment. Tard o d'hora s'acceptarà i a la mare li està bé, ella va intentar que jo ho fos, però el seu disgust va ser gran quan va veure que el seu fill era un rebel anti-sistema i antimoda. Per aquest motiu(entre altres) soc el radical i la meva manera de pensar no és vàlida perquè soc un radical i el meu judici esta emboirat per la meva radicalitat. En fi, hauré d'adoptar algún métode perquè m'ajudi a sobreviure al meu pitjor malson, una germana pija. salut a tothom!

Libertad

¿Se puede decir todo lo que se piensa? ¿Se puede escribir de cualquier cosa? La respuesta es ambigua. En primer lugar, hablando con un amigo desde luego pudes hablar de qualquiera cosa y no tendrá consecuencias para ti. Otra cosa es escribir. Des de luego un señor de la COPE se ha pasado buena parte del año injuriando e insultando y nadie le ha denunciado(nadie no, ERC si y han ganado) . Ellos apelan impunemente a la libertad de expresión. Cualquier denuncia en contra de ellos es un claro ataque de censura y ello no se debe permitir en un estado de derecho como el que en teoria tenemos. La ley debe ser igual para todos, ese era el objetivo de aquellos que en el XIX se atrevian a hablar de derechos civilies, codigo civil, constitución, igualdad.... El Estado moderno, el actual deberia ser la culminación de aquellos ideales. Ignoramos que aqui, 40 años de dictadura siguen pesando mucho. Y sinó miren la constitución española. Todos los españoles y españolas son iguales antre la ley, pero el rey y su familia no. Cuentan con privilegios y derechos que no tienen los demas españoles. Además quemar su foto es delito, en cambio llamarlos engendros geneticos y borrachos no. La diferencia es de color. Rojo, delito, azul, pasable. Sera por el pasado del rey, el pobre(metaforicamente). El secuestro de la revista El Jueves nos transporto a tiempos fatidicos, tiempos en los que nadie podia decir lo que queria abiertamente y debia hacer verdaderas filigranas literarias para escapar del lápiz censor. En realidad, la censura no se ha ido, es mas light por asi decirlo. La vida real esta plagada de ejemplos. Mala hierba nunca muere y en España llevamos asi desde.... bien, no sabria determinar cuando. La democracia actual es el mejor sistema politico que hemos tenido desde la republica, pero no deja de tener viejos vicios, herencia de aquellos tiempos del No-Do y de aquel señor bajito y con bigote. En resumen, tenemos libertad de expresion, sin duda, al menos mas que hace 30 años, pero habria que valorar el nivel. Porque creo que mas bien existe un tipo de libertad de expresión para unos y otro tipo para otros y, por supuesto, temas tabú impreterritos, aquellos que jamas debes tocar sino quieres acabar mal.